[… ] enmig de tota esta dicotomia, em vaig topar amb un atribut qualificatiu que vaig incorporar des de ben xicotet i que reunia algunes interessants versatilitats: haver nascut a València sense que la meua família siga d’ací em convertix automàticament en xurro. Així que puc ser italià, basc, manxec, valencià… i xurro.

Ser xurro implica habitar una frontera difusa: no ser completament d’un lloc ni d’un altre, no tindre directament arrels que et lliguen, però sí moltes que et travessen. Ser i no ser al mateix temps. Un fet que, que al seu torn, definix cada vegada més la condició humana contemporània. Un ésser orgànic i fluid adaptable a diferents estars i corporeïtats.

Em sent còmode en este espai indefinit entre allò que és real i la falsedat; en este lloc ambigu, en este territori intermedi entre el propi i l’alié, entre l’autèntic i l’impostat, entre això d’ací i això d’allí. En este exalçament de l’alteritat. Ser xurro és ser valencià, un poc, però no prou.

I és en este punt on em propose fer una falla que parle transversalment d’eixe espai mutant entre la realitat i la ficció. Assenyalar el xurro com un ésser indefinit, en trànsit infinit. [… ]